RECITAT

Ens hem d'adonar de la importància que comporta saber recitar i més, en la professió que ens volem dedicar.

A l'hora de llegir en veu alta hem de considerar tota una sèrie d'aspectes com per exemple: l'entonació, la gesticulació, la mirada, la vocalització,.. ja que aquests factors poden condicionar en l'atenció i comprensió del públic. Per aquests motius, la mestre ens proposà que cada alumne escollís un poema que li agradés i així, poder-lo recitar davant de tota la classe. Crec, que és una molt bona idea ja que d'aquesta manera podrem observar a les nostres companyes i adonar-nos del que és correcte i el que no. També, ens ajudarà perquè aprendrem dels nostres propis errors.

Hem va costar molt triar el poema adequat. N'hi havia tants i de diverses temàtiques que no sabia per quin decantar-me! Després de fer una petita selecció de diversos poemes i llegir-me'ls detingudament em vaig quedar amb dos opcions: un poema de Mercé Rodoreda o bé un de Joan Margarit. Finalment em vaig quedar amb el poema d'aquest últim autor, "La Súplica" ja que m'hi sentia identificada i perquè em transmetia més sentiments que l'altre.

A continuació us mostro el poema, espero que us agradi!

Súplica
 

D'aquest matí d'hivern, amable i tebi,
per favor, no te'n vagis
i queda't submergida en aquest pati,
com un naufragi, dins la nostra vida.
Entre el llorer i els testos d'aspidistres
de fulles verdes, amples i romàntiques,
per favor, no te'n vagis, no te'n vagis.

Tot està preparat perquè tu hi siguis,
doncs, queda't, per favor, i no te'n vagis.
Digue'm si te'n recordes: necessito
unes paraules amb la clara i fonda
veu de l'absència per preguntar-te
pel teu fugaç triomf sobre el mai més. 

Però calles, descanses al passat, 

aquest llit de tristesa fulgurant.

I així has anat tancant-te en la poncella
de la fosca durant aquests vuit mesos,
fins que ara, horroritzada per la llum,
sorgeix aletejant la papallona
pàl·lida, furiosa, de la mort.

Però, si estàs morint-te, encara vius,
i faig esclatar l'última alegria
del teu rostre cansat
amb les petites mans entre les meves.
Morir-se encara és viure, em repeteixo.
D'aquest matí d'hivern, amable i tebi,
per favor, no te'n vagis, no te'n vagis.

 Joan Margarit