Avui ha estat la primera classe de TIC i puc dir que les
primeres sensacions han estat bones, ja que des d’un inici he pogut reflexionar
i prendre consciència sobre la gran revolució que està causant la tecnologia al
s.XXI.
Per tal d’iniciar la sessió,
se’ns ha plantejat la següent pregunta de Cristobal Cobo, a través de la qual intentaré
anar responent al llarg de l’assignatura:
¿La educación actual es la mejor que podemos
tener hoy?
A traves de la següent pregunta
m’han sorgit tota una sèrie d’inquietuds.
En primer lloc penso que encara
hi ha escoles que treballen de forma separatista i tenen un horari rígid, la
qual cosa no hauria de ser així, ja que tal com defensa Cristobal Cobo,
l’aprenentatge és invisible i sempre estem aprenent. Per tant, cal que comencem
a trencar aquestes barreres i ens adonem que qualsevol moment és bo per
aprendre.
En segon lloc penso que les TIC
han generat un gran avenç tecnològic, ja que avui en dia els infants tenen
accés a la informació fora de les institucions educatives, ja sigui amb el
mòbil, ipad, tablets, ordinadors, etc, fent que tinguin la informació molt més
a l’abast i a l’instant. Aleshores, jo em qüestiono, de què serveix anar a
l’escola si tot ho podem trobar a internet? Vet aquí el gran repte de l’educació,
ja que l’accés de la informació fora de les institucions, pot qüestionar la
funció de les escoles com espais d’accés al coneixement.
En tercer lloc em preocupa el
fet que tots els alumnes hagin de fer sempre el mateix, estandarditzant els
processos d’aprenentatge. Penso que d’aquesta manera no potenciem les
habilitats dels infants i matem la seva creativitat i imaginació. Aleshores, si
l’escola els “anestesia” creant models d’allò que han de ser, sense deixar-los
ser ells mateixos, qui els ajudarà a potenciar aquestes habilitats i pensament
divergent? Segons Ken Robinson en el vídeo Changing Paradigms, el sistema
educatiu que tenim actualment és concebut per una societat antiga, on les
escoles semblen fàbriques que només els interessa crear màquines i no pas
formar a persones creatives, amb un pensament divergent. Per aquest motiu cal
que com a mestres comencem a canviar aquesta idea i potenciem el pensament
divergent dels alumnes, fent-los adonar que podem trobar múltiples respostes a
una pregunta i que la diversitat ens enriqueix a adquirir noves opinions.
D’aquesta manera els infants aprendran a interpretar la realitat, prenent
consciència del que és real i del que no.
En quart lloc em preocupa la
utilitat de les TIC en els mestres, ja que molts mestres d’avui en dia estan
anclats al passat i els propis alumnes són qui els han d’ensenyar. Penso que
cal fer un canvi de mirada i entenguem l’educació com una interacció entre
mestre- alumne, on no només és el mestre el transmissor de coneixement sinó que
es un procés de construcció conjunt entre ambdós. Això m’agradaria
relacionar-ho amb el concepte de FLIPPED – CLASSROOM. Penso que per començar a
fer aquest canvi seria un bon recurs utilitzar aquesta metodologia, ja que
d’aquesta manera aprofitaríem les classes per tractar problemes rellevants, tot
fent exercicis i comprenent si el que han llegit prèviament a casa s’ha entès o
no. D’aquesta manera faríem les classes molt més amenes i partiríem de les
necessitats i problemes amb que s’hagin pogut trobar els infants creant així un
aprenentatge més ric, vivencial i significatiu pels infants.
En cinquè lloc m’inquieta el
treball en xarxa, és a dir tothom qui forma part de la comunitat educativa dels
infants, ja que cal que tots anem a la una i ensenyem a utilitzar als infants
les noves tecnologies de la millor manera possible, per tal d’afavorir el seu
aprenentatge.
Finalment penso que encara ens
queda un camí molt llarg per arribar a construir aquest model utòpic d’educació
i, em pregunto, si arribarà algun dia en que no puguem controlar l’educació com
a conseqüència de la tecnologia.
